L’obra mestra de Jesús Moncada, que ens recorda que tots els mons, siguin grans o petits, s’acaben. 

Camí de sirga és un quadre de Brueghel on cada personatge pogués parlar. El llibre comença amb l’enderrocament de la casa número 20 de la baixada de la Ferradura, que desencadena la fi de la vila vella de Mequinensa. Però aquesta explicació simple es trenca de seguida. ¿Com mor un poble? Més que erigir mitologies de circumstància, Moncada fa sonar l’orquestra de destins dels que hi vivien. A través d’aquesta comunitat de tres mil ànimes abocada al riu, veiem desfilar els grans canvis de civilització del tombant de segle, les dues Grans Guerres i la Guerra Civil —i l’amor, l’enveja, l’amistat, l’alegria, la por, l’impuls vital que mouen els efímers humans.

Mequinensa no té una única història, sinó moltes: la de Carlota de Torres i la de Nelson, la de Francesc Romaguera i la de Madamfransuà, la de cadascun dels personatges que la poblen durant més de cent anys. Moncada inventa una estructura complexa i fascinant per recrear el teixit vibrant de perspectives de què està feta qualsevol comunitat humana, i per fer sentir les antigues paraules que s’hi deien més enllà de la desaparició.

Camí de sirga és una de les novel·les més vigoroses i importants de la literatura catalana i s’ha traduït a una vintena de llengües. En aquesta edició, l’escriptora Mònica Batet firma una carta d’amor literària i l’estudiós Artur Garcia Fuster reconstrueix la gènesi de l’obra a través de documents d’arxiu que hi són reproduïts.

Jesús Moncada (1941-2005) va créixer a Mequinensa, va estudiar a Saragossa i als vint-i-cinc anys es va instal·lar a Barcelona amb la intenció de dedicar-se a les seves dues vocacions: la pintura i la literatura. L’any 1967 va entrar a treballar a l’editorial Montaner y Simón d’ajudant de Pere Calders, que el va animar a escriure en el català de la Franja i va prologar el seu primer llibre, “Històries de la mà esquerra” (1981).